...l'altra galta...

Tots sabem que la guerra de la humanitat contra la mort està perduda. Potser guanyem algun temps amb els anys, pero sempre acabem perden.
És per això que els humans tendim a fer de la nostra lluita diaria, del camí que diariament recorrem cap al més enllà sigui divertit, alegre, fàcil, sense dificultats...
Doncs és curiós que la que hauria de ser la nostra gran aliada, la vida, sigui la que ens possi les trabes més grans, com son la pobresa, la gana, o les perdues dels essers estimats.
A aquest últim em volia referir. No presisament a les perdues per la mort, aquestes són batalles guanyades per l'ombra eterna, sinó a les perdues dels amics, de les parelles, per raóns tan sencilles com una discusió, les diferencies de gustos o bé un error.
Hi ha vegades en que perds a una persona, pero en tens una altra que t'ajuda a superar-ho. Aquesta sensasió de tenir una altra persona al teu costat que t'està ajudant a superar la pèrdua, que sempre està al teu costat, que et pregunta, que t'escolta, es genial.
Però com tot moment bo en la vida, s'acaba, perquè tu comences a sentir coses que no senties abans, veus aquesta persona que sempre ha estat aquí d¡una manera diferent,...
Aquí està el dilema: Si li dius, poden pasar diferents coses. O bé que t'estimi i que tot surti bé, o bé que t'abandoni perquè tingui por i/o no senti el mateix, o bé que no sigui tant recíproc, peroò que no s'allunyi de tu. Aquest últim és gairebé improbable.
I així la vida et dona una bofetada i tu poses l'altra galta...