Ja fa temps vaig plantejar-me la vida com un camí, i continuo pensant el mateix. És per això que penso seguir amb aquesta metàfora per seguir parlant del que em passa pel cap ara mateix.
Desprès d'aquella davallada, vaig trobar una plana i vaig continuar caminant, sempre amb la mirada perduda cap enrere, amb l'esperança que aquella antiga vida es despertés. No ho va fer, era estúpid pensar-ho.
Finalment vaig aconseguir continuar endavant, i vaig trobar-me amb una pujada esglaonada. Era el que necessitava, les coses començaven a anar bé. Aquella vida que no m'havia tractat gaire bé començava a emboirar-se dins del meu cap, i un nou món, un sol brillant, despuntava davant meu. Sense intenció d'ofendre ningú, he trobat els millors amics que he tingut mai, i he començat una vida que m'ha donat molt més del que havia somiat mai que arribaria a tenir.
L'any sabàtic era una idea que rondava pel meu cap des de feia temps, però mai vaig pensar que ho faria. Bona o mala idea, no ho se, però ho vaig fer. De fet, me'n sento orgullós del fet de decidir no fer cap carrera que no fos la que vull fer: és una pèrdua de temps i diners, i m'he evitat haver de deixar una carrera a mitges...
Vaig al gra per que no estic gaire inspirat, però necessito escriure...
Doncs bé, haig de dir que aquesta pujada que vaig trobar-me va durar més del que m'esperava, i el meu estat d'ànim millorava per moments!
Però com tots sabeu, el bon temps no dura per sempre, i un sol error pot fer que tot s'enfonsi. Sembla ser que vaig mirar enrere per acomiadar-me d'aquella pedra que em va fer caure en els pitjors malsons de la meva curta vida. GRAN ERROR. Per que mentre ho feia, una nova pedra va aparèixer al camí. Us confesso que vaig caure-hi de quatre potes. No semblava un roc qualsevol, semblava una pedra preciosa, i em va enlluernar.
També haig d'admetre que em van caure quatre llàgrimes, però no per la pedra, sinó per ser tan inconscient de tornar a caure en un error del que ja me n'havia sortit.
Ara, desprès d'ensopegar uns quants esglaons avall, us prometo la caiguda no durarà gaire. És més, ja estic buscant com a mínim, una plana, o un turó, tan se val, jo només vull aixecar-me i seguir caminant!
I és que per primer cop, no em sento sol...
Gracies!
