Com molts ja sabreu, diumenge Esquerra Republicana de Catalunya i Reagrupament aniràn just en les eleccions a l'alcaldia, amb en Juli Fernandez com a cap de llista, juntament amb 3 companys i jo com a independents.

I perquè junts?

Perquè hi ha més coses que ens uneixen que no ens separen.

Perquè creiem en una sabadell social i culturalment activa, on la ciutadania hi té molt a dir, i també molt a fer.Un Sabadell que respongui a les necessitats dels sabadellencs.

Perquè cal l'ajuntament estigui al servei de les entitats i les persones, no al revès.

Perquè cal establir un sistema de subvencions per les entitats objectiu i públic, amb criteris bàsics i iguals per a tothom.

Perquè junts podem fer una ciutat millor, nacionalment compromesa, i defensar la nostra llengua, el català, i un estat propi pel nostre país, Catalunya.

Perquè cal promocionar i potenciar la cultura catalana a la nostra ciutat.

I per molts motius més que s'expliquen a www.sumantdecidim.cat

Hi ha un altre motiu implicit per al qual vaig implicar-me en aquest projecte, i es diu Juli Fernandez. Jo vaig coneixer en Juli a travès del Twitter. Com que compartiem molts ideals, i a força de parlar, recordo que em va convidar un dia a prendre quelcom a la teteria. Em va preguntar com veia jo Sabadell, i li vaig explicar la realitat que m'envolta, plena d'entitats i moviments, però també de joventut que no es mou. Compartiem un model de ciutat i de país, i finalment en Juli em va demanar que formès part de la seva candidatura, i desprès d'un parell de reunions amb l'equip d'esquerra en diferents ambits, vaig acceptar la proposició. Estic molt content d'haver-ho fet, perquè m'ha permès introduir-me en el món de la política sabadellenca i possar el meu primer gra de sorra per canviar el món (i no dubteu que no serà l'últim). A mès, vull destacar que en Juli s'ha passat tots i cadascun dels dies de campanya fent el carrer (i les cantonades! xDD), parlant amb la gent, éssent proper, i, sobretot, possant-se moreno!

Un gran què en la meva decisió va ser la coalisió amb Reagrupament, i el posterior lema Sumant Decidim.

Vull donar les gràcies a tothom que ha col·laborat perquè aquest projecte sigui possible i tiri endevant, i al projecte en si, que m'ha permès coneixer gent molt vàlida, interesant, valenta, atrevida, divertida, alegre, de molt ambits diferents, però, sobretot, gent molt humana!

Amb aquest text pretenc dues coses: agraïr a tota aquesta gent que he anomenat i animar-vos a votar no a aquest partit, ni a aquesta coalisió, sinó a aquest equip, a aquestes persones!

Passos enrere

Ja fa temps vaig plantejar-me la vida com un camí, i continuo pensant el mateix. És per això que penso seguir amb aquesta metàfora per seguir parlant del que em passa pel cap ara mateix.
Desprès d'aquella davallada, vaig trobar una plana i vaig continuar caminant, sempre amb la mirada perduda cap enrere, amb l'esperança que aquella antiga vida es despertés. No ho va fer, era estúpid pensar-ho.
Finalment vaig aconseguir continuar endavant, i vaig trobar-me amb una pujada esglaonada. Era el que necessitava, les coses començaven a anar bé. Aquella vida que no m'havia tractat gaire bé començava a emboirar-se dins del meu cap, i un nou món, un sol brillant, despuntava davant meu. Sense intenció d'ofendre ningú, he trobat els millors amics que he tingut mai, i he començat una vida que m'ha donat molt més del que havia somiat mai que arribaria a tenir.
L'any sabàtic era una idea que rondava pel meu cap des de feia temps, però mai vaig pensar que ho faria. Bona o mala idea, no ho se, però ho vaig fer. De fet, me'n sento orgullós del fet de decidir no fer cap carrera que no fos la que vull fer: és una pèrdua de temps i diners, i m'he evitat haver de deixar una carrera a mitges...
Vaig al gra per que no estic gaire inspirat, però necessito escriure...
Doncs bé, haig de dir que aquesta pujada que vaig trobar-me va durar més del que m'esperava, i el meu estat d'ànim millorava per moments!
Però com tots sabeu, el bon temps no dura per sempre, i un sol error pot fer que tot s'enfonsi. Sembla ser que vaig mirar enrere per acomiadar-me d'aquella pedra que em va fer caure en els pitjors malsons de la meva curta vida. GRAN ERROR. Per que mentre ho feia, una nova pedra va aparèixer al camí. Us confesso que vaig caure-hi de quatre potes. No semblava un roc qualsevol, semblava una pedra preciosa, i em va enlluernar.
També haig d'admetre que em van caure quatre llàgrimes, però no per la pedra, sinó per ser tan inconscient de tornar a caure en un error del que ja me n'havia sortit.
Ara, desprès d'ensopegar uns quants esglaons avall, us prometo la caiguda no durarà gaire. És més, ja estic buscant com a mínim, una plana, o un turó, tan se val, jo només vull aixecar-me i seguir caminant!
I és que per primer cop, no em sento sol...



Gracies!